A l'octubre, en dos atacs, el Partit Comunista Peruà - Sendero Luminoso (PCP-SL o Sendero Luminoso) va assassinar a tres oficials peruans. Des del 2008, són 76 oficials, entre militars i policies, abatuts -anihilats, com els agrada dir a Sendero.-
SL està reagrupat al voltant de noves figures (predomina el clan Quispe Palomino), recolzat en una sèrie de fonts de finançament (narcotràfic, quotes, etcètera), i compta amb un avantatge estratègic clau: ha après del passat, sap què és el que arrisca i, pitjor encara, creu que el Govern peruà facilita -per desídia i desinterès- la seva acció. Una mica de raó té.
L'objectiu central de SL segueix sent el mateix dels 80 i 90: arribar al poder a través de la lluita armada. Els que creguin que això és impossible recordin al Partit Comunista del Nepal, el model és Sendero Luminoso (de fet, es diu Sender de Prachanda, pel nom del seu líder), que va arribar al poder el 2008.
El manual estratègic i tàctic del PCP-SL, recentment descobert, deixa aquest objectiu central molt clar. Reivindica el "pensament Gonzalo", tot i que sosté que s'allunya d'ell. Aquest nou grup considera la seva gesta "més heroica" que la de Mao, ni més ni menys.
Quina és la capacitat -real- amb què compta Sendero Luminoso? El 1979, a pocs mesos de l'inici de la lluita armada, Sender comptava amb prop de 2,000 militants armats. Avui, els càlculs apunten a uns 450 membres; no obstant això, estan més ben armats, millor situats en la seva zona d'acció i compten amb una millor font de finançament.
Llavors, no es tracta d'un pla desarticulat o una lletania d'uns quants; Sendero pot, en un curt termini, convertir-se en una amenaça real i letal per al nostre país.
Si Sendero no va arribar al poder en els noranta (i, segons un informe de la Corporació RAND de 1990, era gairebé imminent) va ser per dues raons principals; primer, perquè el camp mai ho va entendre com una solució, sinó com un problema: Sendero assassinava camperols, professors, metges, destrossava els seus cultius i mercats, prenia els seus fills i filles, menjar i recursos. Això va animar, entre altres coses, la creació de les rondes camperoles. En segon lloc, un canvi en l'estratègia anti subversiva. No estem fent un balanç moral o legal de la mateixa, sinó assenyalant un fet indiscutible.
A diferència dels anys 80 i 90, Sender avui pretén incorporar al pagès i a les zones rurals al seu projecte: "No malmetre els cultius; al contrari, cuidar-los, perquè és l'aliment i l'economia del poble ... "(pàgina 2 del manual). Si en els 80 prenia l'aliment del pagès, avui l'hi comprarà: "En realitzar compres, cal variar i no fer d'una sola botiga o establiment ..." (pàgina 4).
Aquest és un canvi radical (i molt important des del punt estratègic): en els 80, els camperols van crear les rondes camperoles i els comitès d'autodefensa, mecanisme sota el qual van combatre militarment Sender. Per a alguns intel·lectuals com Carlos Iván Degregori, la derrota de Sendero s'explica més per aquestes organitzacions que per les accions de l'Estat Peruà.
A hores d'ara, Sender planteja (pàgina 12) tornar al "anihilament" de les forces vives, així com perpetrar atacs selectius, volar torres d'alta tensió i atacar al gasoducte de Camisea (el qual compromet gairebé el 29% del nostre PIB, cada setmana d'interrupció significa prop de 0.6 punts de creixement anual, en altres paraules, si aquest any creixerem 2,8%, una setmana de paralització del gasoducte reduiria la taxa anual a 2,2%).
Davant d'aquesta amenaça, ¿estem preparats? Els ministres Urresti i Cateriano compten amb el suport i les competències necessàries? El nostre sistema legal està preparat per lluitar amb aquest fenomen? Comptem amb capacitat logística per reactivar les rondes camperoles? Aquestes són només algunes de les desenes de preguntes que ens hem de fer el més aviat possible.
De moment, deixem de tergiversar el fenomen; Sendero Luminoso és terrorisme, pur i dur, no "narcoterrorisme"; si aprofiten el finançament del narcotràfic, és secundari davant la criminalitat terrorista. Si una persona viola i mata a una altra, no ho qualificaríem de violador, sinó d'assassí.
D'altra banda, renunciem a qualificar d'"assetjament" els atacs senderistes. Quan Sendero ataca un lloc o intercepta una patrulla i mata soldats, no està "fustigant" a les bases, està en el procés d'aniquilació que pregona.
No podem, per segona vegada, facilitar el sorgiment d'un demencial grup terrorista, menys encara quan comptem amb recursos i una població que per primera vegada en la història té més esperances que records.
Juan José Garrido
Perú 21
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada